Molt sovint creiem que les muntanyes han estat fronteres infranquejables entres els pobles, però sovint han existit rutes que les travessen i uneixen els habitants de banda i banda. Amb aquest camí es vol recuperar un lligam de germanor que ha existit sempre entre la gent de Maçanet de Cabrenys i reiners, i per extensió entre la Catalunya Nord i l’Empordà.
Descripció de la Ruta
L’itinerari començant per Maçanet travessa el Massís de les Salines fins a la Collada dels Pous (1239 m), el Roc de Fraussa i acaba al poble de Reiners. Es una proposta per descobrir el Massís de les Salines i el seu patrimoni cultural i natural. Tot caminant podrem conèixer una mica més la història d’aquestes contrades, el seu paisatge i la riquesa natural d’aquest espai.
Molt sovint creiem que les muntanyes han estat fronteres infranquejables entre els pobles, però sovint han existit rutes que les travessaven i uneixen els habitants de banda i banda. Amb aquest camí es vol recuperar un lligam de germanor que ha existit sempre entre la gent de Maçanet de Cabrenys i Reiners, i per extensió a tota la Catalunya del Nord.
Al llarg del camí descobrirem indrets d’interès cultural, com el Castell de Cabrera, i el Santuari de les Salines, i d’interès natural, com els hàbitats que travessarem, una escalada biològica que ens durà a observar una vegetació ben variada i adaptada a cada altitud, així com una fauna ben característica d’aquests indrets encara prou feréstecs. Feixes i cabanes de bosquerol es poden trobar al llarg del camí, testimonis de l’activitat econòmica que s’estenia per tota la muntanya.
Venint de Reiners, el camí comença a la Creueta, un coll al peu del Castell de Reiners, que deixa a l’oest l’Ajuntament i a l’est l’església de Sant Vicenç. L’alzina centenària de la Creueta ens acull amb la seva ombra a prop d’un prat magnífic on es pot fer píc-nic. Passem davant de la rectoria i d’algunes cases per enfilar un corriol que passa per la font de Reiners. Un pontet ens permet de travessar la ribera de Llabó. Tot pujant arribem a la Creu, on coincidim amb el camí secular de Ceret. Arribem al veïnat del Roc admirant l’antic empedrat del sender i, d’allí, a can Nie. Baixem per tornar a passar la ribera de Llabó. Caminem per amunt cap a les terres dels masos medievals de l’Avellà i l’Escarrabill. Després de travessar la pista que porta al Mas Patau i a la Muntanyola, anem a parar a la Copa, un mas medieval en ruïnes. El sender continua pujant i ens trobem amb un altre mas de muntanya arruïnat, el Mas Nou. Finalment arribem a la carena i seguim el camí que ve dels Banys d’Arles. Som a Pera Bassa, ja a 1000 m d’altitud. No deixem la carena fins al Roc de Fraussa. Podem enfilar-nos pel Roc, o sortejar-lo per anar a la Collada dels Pous, i d’allí al Santuari de les Salines, el Castell de Cabrera i Maçanet.
El camí de Reiners a Maçanet ja estava cadastrat a Reiners el 1911 com a “Chemin vicinal nº 1”, tot i que darrerament s’havia perdut el seu traçat i se’n feien servir diferents variants per anar fins al poble veí. Aquest camí ancestral va esdevenir transfronterer a partir del Tractat dels Pirineus el 1659, però es va continuar utilitzant com sempre per anar als aplecs, a visitar la família, participar a les festes… I justament pel seu caràcter transfronterer, se li van anar afegint altres usos com el contraban, o la fugida en casos de perill, persecucions i guerres. El contraban va complementar l’economia agrícola i el treball a les mines de talc dels habitants de Reiners i de Maçanet fins a mitjan segle XX.
Història Maçanet de Cabrenys.
El Poble de Maçanet de Cabrenys
Maçanet de Cabrenys es troba al mig d’una vall ampla als peus del Massís de les Salines, a 370 m d’altitud a l’extrem nord-oest de l’Alt Empordà. El nucli urbà va néixer a redós de l’església parroquial de Sant Martí al seu voltant del segle XII. El nucli urbà va néixer a redós de l’església parroquial de Sant Martí; ja es té constància d’unes cases al seu voltant al segle XII és a dir la Cellera. El 1271 formaven el recinte emmurallat de la força i el castell de forma hexagonal. La branca dels Rocabertí, barons de Cabrenys al Vallespir, van ser senyors del poble des del segle XIV fins al XVI i per això des del 1440 apareix l’afegitó de Cabrenys “Massaneto de Cabrens”. L’església és un edifici romànic (s. XII-XIII ) on destaca la portalada i la ferramenta de la porta. A la plaça de la Vila hi ha l’edifici modernista de la Societat i al mig s’alça el monument anomenat Barra de Rotlan, un pal de ferro de 5 m coronat per una anella. Una llegenda conta que fou l’arma de l’heroi Rotlan que quan no li fou útil la va llençar des del castell de Cabrera dient: “Allà on la meva vara caurà, Maçanet de Cabrenys, serà”, però hi ha molts indicis de que es tracta d’una forca o costell dels senyors medievals del lloc.
L’activitat agrícola i ramadera que es mantenia en els 50 masos del terme i l’explotació forestal, gairebé ha desaparegut. Del segle XVII al XIX van ser molt importants la indústria tèxtil i la del ferro. Al segle XIX també s’hi va afegir la suro-tapera amb mitja dotzena de fàbriques, això va suposar un augment demogràfic que va arribar l’any 1860 a 1876 habitants. També va funcionar durant cent anys la fabricació de pipes de fumar amb una factoria de 60 treballadors, una de les més importants del món i que es va mantenir fins fa vint anys. Fou important l’explotació durant un segle de les mines de talc a la muntanya de Les Salines. En els darrers anys, la desaparició de les activitats tradicionals ha conscienciat als maçanetencs de millorar l’oferta turística amb atractius com el paisatge muntanyós, la natura i els boscos prou conservats, així com la seva gastronomia.
El Castell de Cabrera
En documents dels anys 1003; 1074 i 1095 es cita la Roca de Cabrera. Però el primer esment del castell el trobem el 1098, al Llibre Gran dels Feus: Guillem Bernat, fill de dona Arsendis, va prestar jurament pel castell de Cabrera a Bernat II, comte de Besalú “castrum de Cabrera cum sua et cum omnibus pertinenciis”. La propietat del castell anava aparellada amb el de Maçanet, el 1221 pertanyia a Beatriu d’Hortal i el 1275 al seu fill Mascarós.
El 1288 el castell va ser pres i destruït per l’exèrcit francès. El 1330, Simó de Cabrera va vendre el castell i la senyoria de Maçanet a Beatriu de Cabrenys, senyora de Cabrenys, Serrallonga i Reiners, llavors va fer reconstruir les muralles i les teulades de la fortalesa. El 1344, el fill Guillem Galceran de Rocabertí, es feu càrrec del castell i en els capbreus sempre hi figura que és senyor de Cabrera. El 1462 els francesos es van apoderar del castell on van establir una guarnició de 15 homes sota el comandament d’un capità anomenat Martin Durcayo. El 1497, hi vivia el castellà Jaume Olivet, sota les ordres de Pere de Rocabertí, baró de Cabrenys; successivament per herència la propietat va passar a les famílies Paguera i Sorribes i el 1689 l’edifici ja consta com a derruït.
L’edifici es troba damunt d’un penyal a 852 metres d’alçada, només accessible per la banda nord. Ocupava tot el cim i això el convertia en una magnífica talaia, tenia una extensió de 189 metres quadrats i un perímetre de 76 metres. Les darreres restes de la fortalesa s’aixequen al caire dels espadats, i es redueixen a una cisterna, la base d’una torre quadrada i alguns murs de 2 metres d’alçada. La construcció es pot datar als segles XI-XIV i formava part de la xarxa fronterera del comtat de Besalú.
El Santuari de les Salines
El nom de Salines es refereix al fet que en aquest lloc es donava sal al bestiar de pasturatge. Els maçanetencs l’any 1271 hi van bastir una capella a la Mare de Déu perquè “s’hi obraven molts miracles”. El 1275 hi fou instituït un capellà i més tard, un ermità. Llavors es convertí en un lloc de romiatge d’empordanesos i vallespirencs. La tradició diu que l’antiga imatge de la verge fou trobada per uns pastors i un toro a la cova propera. La imatge del segle XIX era obra de l’escultor local Josep Verdaguer, malauradament la van robar l’any 2011. L’actual és una imitació de l’anterior.
L’edifici actual format per la capella, l’hostatgeria i el refugi es correspon a unes reformes fetes entre els segles XVII i XX. Prop del santuari hi ha la Font de la Cova i la dels Tres Raigs.
A les Salines s’hi fan dos aplecs: el de Sant Isidre, el 15 de maig o el diumenge més proper i el de la Mare de Déu el primer diumenge d’agost.
Collada dels Pous
Aquest coll fronterer situat a 1239 m d’altitud es forma entre el Roc de la Graula (1288 m) i el cim del Moixer Gros (1412 m). Separa els termes de Maçanet de Cabrenys i Ceret i per aquí travessa el camí que mena a Reiners i Ceret molt transitat des de segles pels vianants, pastors, traginers i contrabandistes d’ambdues vessants.
El nom de Collada de Pous es deu a dues raons, una perquè aquí hi passava el camí que s’enfilava cap als tres pous de la neu del Comú de Maçanet, que es troben a uns 400 metres a ponent per sobre la Font del Moixer i avui només es conserven les restes d’un pou, i l’altra perquè a uns 200 metres per la banda nord hi ha el pou del Comú de Ceret, encara prou conservat, a uns 200 metres per la banda nord i prop del camí que ens porta a Fontfreda. En aquests pous que daten del segle XVII s’hi dipositava la neu a l’hivern per conservar-la i consumir-la a l’estiu per a refrescar begudes, per usos terapèutics i per abastir les principals viles de l’Empordà i Ceret. Van funcionar durant dos segles. L’any 1969 va arribar-hi la carretera apte per a tot-terrenys que comunica l’Alt Empordà amb el Vallespir.
Reiners (histoire)
Reiners, al cor de la comarca del Vallespir, està situat a mig camí entre la Mediterrània i el Canigó. El Tec és el gran riu comarcal que travessa el municipi. A la seva esquerra, el Pont de Reiners és l’actual centre neuràlgic. A 3 km carretera amunt s’arriba al poble, l’antic centre format al voltant del castell, a 250 m d’altitud. Si continuem pujant, per pistes i corriols, la muntanya ascendeix fins als 1450 m al límit amb Maçanet de Cabrenys. La particularitat de Reynés són els masos escampats per tot el territori, alguns arruïnats, altres encara habitats. L’economia tradicional ha estat l’agricultura, complementada amb petites indústries rurals. Actualment el turisme és una font important d’ingressos.
La première mention du château de Reynés date du XIIe siècle, il est, sans doute dès cette période, associé à une cellera, c’est à dire un habitat villageois fortifié pour lequel un texte du XVe siècle évoque trois portes et au moins une tour. Vraisemblablement dans cette enceinte se trouve aussi l’église de Sant Vicenç mentionnée dès 1027. Au XIIe siècle, la famille seigneuriale de Reynés est sous l’autorité des seigneurs de Serrallonga puissante famille du Haut-Vallespir. En 1267, avant de partir pour la Huitième Croisade dont il ne reviendra pas, Bernard-Hug de Serrallonga donne le château de Reynés à sa femme Gueralda. Le château rentre par la suite dans la dépendance des Rocaberti qui règnent entre autres à Maçanet de Cabrenys et jouent un rôle important à la cour des comtes-roi de Barcelone.
Le château dont l’emplacement peut paraître aujourd’hui excentré, était en fait au centre d’un terroir efficacement exploité. Il est judicieusement placé entre les sites d’extraction de minerai de fer et les sites de forge. Il contrôle aussi les itinéraires pastoraux rejoignant les crêtes des Albères.
Les vestiges de la fortification forment un quadrilatère trapézoïdal d’environ 140 m² situé au sommet de la butte surplombant le village. Le centre de la plateforme est occupé par l’actuel réservoir d’eau de Reynés. Le mur ouest, de 17 m de long sur environ 4 m de haut est le mieux conservé. Il est percé de quelques fentes étroites pouvant être des archères. Des sondages archéologiques ouvert en 2018 ont mis en évidence plusieurs phases de construction successives ainsi que la présence de murs de refend et de sols médiévaux enfouis.
L’emplacement supposé de l’ancienne église Sant Vicenç a été également étudié mais la fonction religieuse du lieu n’a pas pu être confirmée. Le bâtiment est situé en contrebas du château et se présente comme un espace quadrangulaire de 6 m x 5 m délimité à l’ouest par une paroi rocheuse taillée verticalement et, sur les autres côtés, par des bases de murs très dérasées. Les restes d’un pavement ont été découverts. Ils recouvraient une couche plus ancienne qui a livré une rare monnaie de Girard 1er, comte de Roussillon, datée du début du XIIe siècle. L’église actuelle est du XVII siècle et contient un magnifique retable barroque.
En continuant vers le sud se trouve la cova de la Dona appelée aussi cova de les Encantades. C’est une petite grotte (aujourd’hui située dans une propriété privée), longue de 12 m, qui traverse de part en part une barre calcaire. La fouille de ce boyau a démontré qu’il était utilisé à des fins sépulcrales durant la période chalcolithique, c’est à dire à la fin du néolithique, au moment de la toute première métallurgie (2800 – 2100 av. JC). On y a trouvé un bouton en os, une grande quantité d’éléments de parure en coquillage, une hachette en pierre verte, une plaquette de bronze et des fragments de poteries. Des découvertes d’éléments de l’âge du Bronze et de l’Antiquité montrent que la grotte a aussi été fréquentée dans ces périodes et que les sépultures ont été dispersées très anciennement. Une découverte similaire a été faite à la grotte de la Font Calda au sud-ouest du village.
L’activité métallurgique a donc marqué le territoire de Reynés depuis les temps anciens. Les premières méthodes pour obtenir du fer, consistaient en la création d’un bas-fourneau. Un four en argile où l’on mélangeait du charbon et du minerai, afin d’obtenir une masse de métal appelée loupe. C’est de cette loupe épurée qu’est tiré le lingot de fer. Cette méthode a été utilisée depuis le début de l’âge du Fer jusqu’au XIVe siècle. Toutefois ces opérations, provoquaient d’importantes pertes, inutilisables car trop siliceuse : les scories. Dans les montagnes entourant le village on trouve fréquemment ces scories, résidus métalliques noirs et lisses.
Peu avant le roc de Fraussa le sentier passe à côté d’un puits à neige de dimensions imposantes. Entre les XVIe et XIXe siècles l’usage de la glace se généralise tant pour une utilisation médicale que pour la conservation des aliments ou la fabrication de desserts. La neige était fortement tassée afin qu’elle se transforme en glace. Les puits étaient fabriqués avec soin pour favoriser leur isolation thermique et généralement recouverts d’une coupole percée d’une ouverture de remplissage au nord. Dans les Pyrénées-Orientales plus d’une centaine de ces ouvrages ont été répertoriés. Au printemps, la glace était transportée vers les villes et les hôpitaux pour y être commercialisée. Cette activité qui constituait un important revenu d’appoint pour les habitants du pays décroit à partir de la seconde moitié du XIXe siècle, avec le développement de la fabrication artificielle du froid, avant de disparaître totalement au début de la Première Guerre Mondiale.
Territori
Géologie
De Reynés-Village à Maçanet de Cabrenys, le chemin traverse diverses formations géologiques liées à la chaîne axiale des Pyrénées: au départ, la dépression de Reynés-Village est localisée dans les terrains secondaires du synclinal d’Amélie / Reynés, constitués de calcaires, marnes, grès et gypse. Ces terrains sont limités par 2 failles importantes, de piedmont des Pyrénées. Le sentier s’élève ensuite sur des micaschistes contenant localement des intercalations carbonatées de cipolins : les marbres du Mas Querol, blancs à veines grises. La partie axiale de la chaîne du Roc de Fraussa est constitué de gneiss et au-delà, le chemin traverse à nouveau des micaschistes contenant localement des marbres. Le village de Maçanet de Cabrenys est localisé sur des granites accompagnés d’arènes granitiques.
Biodiversitat
Hàbitats
Les Salines, junt amb la seva part germana al vessant nord, és una zona que queda fora de les rutes més freqüentades pels naturalistes i amants dels espais naturals, però això li aporta una tranquil·litat desitjada i difícil de trobar en altres espais. A més de que s’hi sumem tota una sèrie d’hàbitats variats i ben conservats, des dels més forestals, fins als de zones obertes i més arbustius o entapissats d’herbes, junt amb la seva fauna particular. Tots aquests elements en conjunt, esdevenen els ingredients ideals per considerar les Salines un espai natural de gran atractiu.
I és que poca gent es pot imaginar que en aquest petit racó dels Pirineus s’hi aplegui una varietat tant interessant de vegetació, des de boscos de caire mediterrani fins a formacions més humides a la seva part alta. Això és el que ens donen les muntanyes, viatges vegetals. Les diferents alçades fan que la vegetació imperant sigui diferent, talment com si travesséssim Europa cap al nord, on els diferents climes condicionen el tipus de vegetació que s’hi desenvolupa.
Si ens situem a la part baixa del vessant sud, el tipus de bosc que trobem a l’inici de la ruta, és la sureda. Aquestes boscos tenen com a arbre dominant el suro (Quercus suber), arbre molt semblant a l’alzina (Quercus ilex), però amb una capçada més esclarissada i l’escorça recoberta de suro. Ambdós arbres comparteixen espècies característiques, però l’aprofitament del suro, que duu a estassades i aclarides, ha fet que el seu hàbitat es diferenciï clarament. El següent hàbitat que trobem és el de l’alzinar muntanyenc. Té una distribució àmplia, ja que tant la trobem a la banda sud com a la nord, a l’inici del camí des de Reiners. Un bosc perennifoli del qual en gaudim una imatge sempre verda, amb fulles petites i endurides, a l’igual que les suredes. Paisatgísticament aporta un estrat arbori continu amb grans masses i amb molta ombra.
A més alçada, trobem les pinedes de pi roig. És un tipus de pineda de caràcter boreal, comparables a les que es poden trobar a les valls interiors seques dels Alps. Sol formar un bosc de manera contínua que cobreix màquies i brolles, o fins i tot alzinars que presenten alçades molt baixes. L’altre hàbitat present dins del grup de les pinàcies és el bosc de pi negre (Pinus uncicata), aquest ja el trobem a la part alta del massís, i no hi és molt abundant. Són boscos adaptats a viure en ambients freds, poc o molt oberts. És una comunitat que té una gran importància en el paisatge i representa una comunitat permanent.
Situada ja a la banda nord del camí, de baixada cap a Reiners si fem el camí de sud a nord, trobem vessants de muntanya amb avetoses. Són boscos on hi regna la penombra i la humitat, gràcies a l’ombra que generen les branques planes de l’avet i les fulles fosques. Els arbres poden anar des dels 15 als 50 metres. El sotabosc sol estar cobert per plantes herbàcies i molses i mantenen un grau d’humitat important al llarg de l’any.
Pel que fa a les fagàcies, trobem el roure martinenc (Quercus humilis). És un tipus de bosc no gaire alt, dels 6 als 20 metres. Tot i predominar-hi el roure martinenc, podem trobar-hi d’altres arbres com el pi roig, o el bedoll. El trobem entre els 500 i els 1200 m, damunt de sòls amb poca pendent. Solen tenir un aspecte esclarissat, degut a la forta explotació a la que han estat sotmesos.
Les castanyedes (Castanea sativa) també estan presents a les dues bandes. Són originàries de l’orient mediterrani, tot i que ja es considera part del nostre paisatge forestal. En un primer moment varen ser plantats per l’home, per a l’aprofitament de la fusta i el fruit, i varen substituir les comunitats forestals existents. Formen boscos densos amb un sotabosc variat, han estat fortament explotades. Un altre hàbitat dins de la família de les fagàcies que podem trobar tant a la banda nord com al sud de la ruta, i ja a les parts més altes, és la fageda. Un bosc caducifoli on els faigs (Fagus silvatica) formen una capçada alta i densa que aporta un ambient de penombra i fresca, amb un sotabosc buit, no més enllà d’una catifa d’herbes, degut a aquesta falta de llum. A les nostres contrades el faig es troba en una situació marginal, al trobar-se molt al sud de la seva distribució general.
Fauna / Biodiversitat
Zones baixes de Maçanet de Cabrenys i Reiners.
El paisatge està constituït per un bosc d’alzinar muntanyenc (Quercus ilex), un arbre de fulles petites i dures, que ens aporta un paisatge sempre verd, degut al seu caràcter perennifoli.
La imatge que podem copsar, és la d’un estrat arbori continu amb una gran massa forestal d’alzines amb la capçada ben desenvolupada que dona molta ombra. Els arbres no agafen grans alçades, fan entre 5 i 12 metres. El sotabosc està compost per arbustos i herbàcies adaptades a condicions de molta ombra, amb espècies com el fals aladern (Philyrea latifolia) la Genista triflora, el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), l’heura (Hedera helix), falzia de bosc (Asplenium adiantum nigrum subsp. onopteris) o la violeta de bosc (Viola alba). L’estrat herbaci, és molt més ric que en els alzinars de la terra baixa, i comparteix espècies amb les comunitats de rouredes. Hi ha una presència prou significativa de lianes.
Pel vessant est, trobem una zona de bosc diferenciada de l’alzinar, aquesta està composta per castanyer (Castanea sativa). Tot i que el considerem un arbre nostre des de sempre, el castanyer no és un arbre originari d’aquest territori, sinó de l’orient mediterrani, tot i que ja la considerem una espècie més del nostre paisatge forestal. En un primer moment, aquesta espècie va ser plantada per l’home per tal d’aprofitar-ne la fusta i el fruit, damunt terrenys on prèviament es van talar les comunitats forestals existents.
Els mamífers més destacables que podem trobar en aquests hàbitats són la geneta (Genetta genetta), el senglar (Sus scrofa), la guilla (Vulpes vulpes) i el teixó (Meles meles). Entre els ocells destaquen el picot garser gros (Dendrocopos major), el pica-soques blau (Sitta europaea), el gaig (Garrulus glandarius), la mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus), el cargolet (Troglodytes troglodytes) i el raspinell (Certhia brachydactyla). La serp verda (Malpolon monspessulanus) és una de les espècies que podem trobar en aquests ambients més mediterranis.
Refugi de les Salines
Al voltant del refugi de les Salines trobem diferents comunitats forestals que componen un mosaic interessant. Per una banda tenim la fageda, un bosc caducifoli on els faigs (Fagus sylvatica) formen una capçada alta i densa. Seguint les rieres, com a la mateixa riera de les Salines, trobem comunitats de ribera amb una bona presència de freixes de fulla gran (Fraxinus excelsior), trèmols (Populus tremula) i avellaners (Corulus avellana). I per altra banda, en el que antigament eren camps en feixes, trobem coníferes no europees fruit de plantacions.
Pel que fa a la fauna, cal remarcar que ens trobem prop dels 1100 m i que és un espai on es gaudeix de molta tranquil·litat. Entre els mamífers, destaquen el gorjablanc (Martes foina), el cabirol (Capreolus capreolus), una bona població d’esquirols (Sciurus vulgaris), i quiròpters cavernícoles que poden nidificar al refugi de ratpenats. Pel que fa als ocells, trobem espècies com el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula), el picot negre (Dryocopus martrius), el cucut (Cuculus canorus), l’esparver (Accipiter nisus) o la mallerenga petita (Periparus ater). Entre els amfibis destaca la salamandra (Salamandra salamandra), i entre els rèptils trobem la serp llisa septentrional (Coronella austríaca) i el lluert (Lacerta bilineata).
Collada dels Pous i vessant nord
La vegetació dominant en aquesta zona de la Collada de Pous és la fageda, junt amb alguns espais de rocam i petits prats oberts. El faig (Fagus sylvatica) és un arbre que forma grans capçades de fulles caducifòlies, que aporten un ambient fresc i ombrívol. Aquest sotabosc, degut a la falta de claror esdevé buit i en comparació amb d’altres comunitats vegetals com el bosc mediterrani que trobem a la part baixa de les Salines, no hi apareixen comunitats arbustives, tan sols un encatifat d’herbes dens. Aquestes herbes solen ser bulboses o rizomàtiques, floreixen a la primavera i s’aprofiten dels sòls profunds i amb gran quantitat d’humus que aporta la fullaraca en descomposició dels faigs. A casa nostra el faig es troba en una situació marginal, al ser ja molt al sud de la seva distribució general. A la part nord trobem vessants de muntanya amb avetoses. Són boscos on hi regna la penombra i la humitat, gràcies a l’ombra que generen les branques planes de l’avet i les fulles fosques. Són arbres alts, que poden anar des dels 15 als 50 metres.
Les parts altes han esdevingut un bon refugi per a la fauna, aquí trobem espècies difícils de veure en els llocs més humanitzats, o que tenen una distribució reduïda al territori, com és el gat salvatge (Felis silvestris), la marta (Martes martes) o el mufló (Ovis musimon). Alguns exemplars d’Isard (Rupicapra pyrenaica) o de cérvol (Cervus elaphus) també han estat vistos per la zona. Entre els ocells destaca el pardal de bardissa (Prunella modularis), el sit negre (Emberiza cia), la merla roquera (Monticola saxatilis) o el corb (Corvus corax). La sargantana roquera (Podarcis muralis) seria un dels rèptils interessants que trobem pels rocams.
Sobre el projecte
El projecte de cooperació d’El Camí de Reiners a Maçanet de Cabrenys “De Castell a Castell” és una iniciativa dels ajuntaments de Reiners i de Maçanet de Cabrenys, amb el finançament dels Ajuts Eurodistricte per a l’Espai Català Transfronterer de la Generalitat de Catalunya (Casa de Perpinyà), i del Departament dels Pirineus Orientals.
Han col·laborat en el projecte en Pere Roure Sabà, en la redacció dels continguts històrics i els dibuixos del castell de Cabrera, Serge Arnaudiès, Jacques Baylard, Montserrat Cailà, Daniel Canet, Dikki Caritg, Jean-Paul Escudero, Jean Le Guillou, Jean Le Potier, Magali Mas-Ferrari, Jean Jacques Serra i Jacques Sicre de la Comissió Camins i Patrimoni de Reiners, Christian Solà per la geologia, Etienne Roudier i David Maso per l’estudi d’arqueologia de Reiners, la Neus Oliver en el disseny gràfic i la Sara Davis en les traduccions. Xavier Soler, Marcel Gutinell i Estel Turbau en l’estudi territorial, fauna i flora. Marcel Juanchich i Joseph Hiard del Grup Ornitològic del Rosselló, pels estudis de natura.
A tots ells moltes gràcies.