Maçanet de Cabrenys ha inaugurat aquest dissabte 28 de setembre 'La ruta dels exilis'. El projecte ha senyalitzat els tres camins que milers de persones van emprendre el febrer del 39 però també els altres "exilis", com ell dels que van haver de fer el camí a la inversa per fugir de l'ocupació nazi. La commemoració s'ha fet seguint un tram del camí fins a les Salines La Maria i la Mercè Figa són dues de les "supervivents" de la Guerra Civil. Aquell febrer el recorden com si fos avui perquè, tot i tenir 91 i 89 anys, ho van viure de primera mà. El seu pare era guarda a La Forestal, el darrer punt de control que hi havia abans de la fugida. "Hi va passar gent de tots els bàndols", expliquen. "Espero que no es torni a repetir mai més el que vam viure", diu la Mercè.
Es tracta de tres trajectes que milers de persones van emprendre el febrer del 1939 però que també van utilitzar a la inversa, anys més tard, aquells que fugien de l'ocupació nazi a França. La Forestal va ser, precisament, el punt on es va establir el darrer control on els que fugien deixaven pertinences com cotxes (que acabaven estimbats o cremats) per continuar el camí a peu. Es calcula que entre finals de gener i principis de febrer de 1939, unes 350.000 persones van fugir travessant els Pirineus a través del Pertús, Portbou i altres municipis de l'Alt Empordà. Molts ho van fer per camins de muntanya com els de Maçanet. Testimonis d'excepció La Maria i la Mercè, que fa 80 anys tenien 11 i 8 anys, ho van viure de primera mà. El seu pare era guarda forestal de l'estat i vivia amb elles -la mare va morir uns anys abans- en aquesta casa. Aquesta situació va fer que per aquesta finca hi passessin centenars de persones i que aquestes dues nenes, ara de 91 i 89 anys respectivament, passessin la seva infància entre ferits, milicians, soldats i bombes de mà. Fins i tot, van aprendre a desactivar-les i, sovint, jugaven a escriure noms amb pólvora. "No teníem por de res perquè vam veure de tot", asseguren. Per això, diu la Mercè, "espero que mai més es torni a repetir el que vam viure". Amb una memòria lúcida, asseguren que ho recorden tot "com si fos avui", malgrat que ja han passat 80 anys. "La gent estava desesperada"Van donar aixopluc a desenes de persones i a les seves habitacions -excepte la del pare- hi va dormir molta gent. Des de republicans que escapaven a ferits i generals. També soldats alemanys. La Maria recorda perfectament un dels episodis que va presenciar. "Moltes vegades estaven en un mas del costat i un dia va venir un home amb una gavardina i li va dir a l'Esteve, l'amo, que si tenia una mula", explica. "Li va fer treure, li va carregar tres sacs que pesaven molt i li va dir que se n'anaven cap a França", afegeix. Havia de dur una maleta i va emprendre el camí, diu la Maria, a punta de pistola. Ella els va seguir bona part del trajecte, a petició de la seva dona, que tenia por que li fessin alguna cosa al seu home. En aquest mas també donaven menjar a moltes de les persones que fugien. "Una dona pelava tot el dia patates i l'àvia les bullia", explica la Mercè. "Es van passar moltes penúries. Amb pluja i dones embarassades i amb nens fugint...", afegeix. La Mercè també recorda com un dia mentre dormien, li van posar una pistola al cap al seu pare. No sap qui era però, finalment, no els va fer res. "No ens va passar mai res per sort. No havia de ser", diu. "La gent estava molt desesperada d'haver perdut la guerra, de no saber on anirien, que eren capaços de tot. No tenien res, marxaven amb les mans a la butxaca i no sabien què passaria quan arribessin a França", assegura la Maria. El que pretenen aquestes rutes és "retre homenatge" a totes aquestes persones que van haver de fugir, en una direcció o altra.
