Un dels aspectes més durs de ser alcalde
L'escrit d'avui té un caràcter una mica diferent dels anteriors, perquè vull compartir part dels meus sentiments com a persona i com a alcalde. No hi ha foto d'acompanyament, perquè l'important en aquest cas són les paraules.
Avui he assistit a una altra cerimònia de comiat d’una persona del poble que ha mort. M’ha colpit especialment. Primer, per qui era i per l’estima que li tenia. Ens coneixíem poc, però sempre havíem tingut una bona relació, cordial, alegre i amable. Ens teníem molt afecte mutu. I segon, perquè avui he sigut especialment conscient de la tristesa que em suposen aquests comiats, que, ara que conec a molts més veïns i veïnes amb qui tracto diàriament des que exerceixo d’alcalde, malauradament són ocasions tristes que visc més sovint i em fan donar compte de la quantitat de persones que marxen al meu voltant. Persones que, donat que visc més intensament la vida social del poble, he tingut la sort de conèixer més personalment, i la duresa de viure l’últim comiat plegats.
Sempre he sigut una persona força reservada pel que fa als meus sentiments, almenys m’ho considero, però el fet d’haver ampliat el meu cercle social a causa de les exigències, personals, del càrrec que desenvolupo, té els dos vessants de tota relació. La sort de poder conèixer persones amables, interessants, bones, simpàtiques, alegres, positives, evidentment en diferents graus, però sempre amb un punt essencial de contacte humà al qual dono molta importància. I la cruesa de viure, també amb diferent intensitat, el seu comiat, la fi de la seva existència. Això avui precisament per mi, ha sigut especialment intens i trist.
Crec que un dels avantatges de ser alcalde és precisament, poder viure moltes més relacions personals, i sentir-me viu, en la coneixença i el contacte humà, però també en la tristor, vivint l’altra cara de les relacions, que és precisament la seva fi, i a les que, com dic, ara hi estic més exposat.